Thief

El furt com a professió

Thief conta la història de Garret, un lladre de professió acostumat a dur a terme tot tipus de robatoris. No obstant això, aviat les seves accions comencen a tenir conseqüències directes en les revoltes socials que estan esdevenint a la Ciudad, una urbs fosca i desolada pel sistema totalitari que encapçala el Barón. Amb aquesta convulsa situació, sorgeix un especial interès per l’energia primigènia, una font de poder que serveix com a nucli argumental.

Com podeu veure, l’argument d’aquest reinici de Thief destil•la una trama adulta en tots els sentits. La història està molt ben elaborada, amb girs argumentals i amb un plantejament que, sobretot en la primera meitat del joc, es desembolica molt bé.

L’aventura en detriment de l’acció

Si alguna cosa distingeix a aquest títol entre els molts que trobem als catàlegs de PS3 i Xbox 360, és el seu sistema jugable. I és que, a diferència del que hem vist en aquesta generació de consoles, aquí l’acció és secundària, tenint molt poca importància durant tot el desenvolupament.

Així, amb una perspectiva en primera persona, hem de moure’ns entre les ombres per la Ciudad sense que ens detectin. Com si estiguéssim davant d’un Metal Gear Solid, aquí el que importa és el sigil i passar desapercebuts. Per això, hem d’aprendre a jugar amb les ombres i la foscor, tan comuna en els escenaris. Hem d’actuar amb això i amb els molt variats objectes de l’entorn per poder avançar. Així, per exemple, tirarem ampolles per distreure els guàrdies, podem trepitjar restes de gerros trencats per provocar soroll o espantar als ocells per crear un cimbell. Però compte, perquè aquests elements també ens podrien jugar una mala passada.

Per tant, ja podeu oblidar jocs com Call of Duty o Battlefield, on tot se centra a avançar disparant frenèticament. Aquí, cal pensar dues vegades abans d’actuar, controlar l’entorn i, finalment, prendre la decisió adequada. A més, un element que ens ha agradat molt, és la possibilitat de no matar a cap guàrdia durant l’aventura, sent possible només noquejar-los, encara que sempre com a última opció, per darrere del sigil. De fet, no és gens recomanable actuar sense pensar-ho, perquè el més segur és que hàgim de tornar a començar.

Per atorgar més varietat al desenvolupament, ens esperen alguns puzles, com usar rossinyols per obrir panys, recollir tot tipus de col•leccionables –en forma d’objectes que sostraiem- o missions secundàries. A més, tenim un bon nombre de desafiaments extres per allargar la vida útil del producte.

Realisme next-gen

La versió que hem analitzat és la de PS4. Amb ella ens hem trobat amb uns efectes gràfics espectaculars. La il•luminació és crucial en l’aventura i està perfectament plasmada. A més, els escenaris estan plens de vida i de detall, per la qual cosa l’aspecte realista està molt ben aconseguit.

Conclusions

Thief compleix amb el propòsit de reiniciar una saga amb història. Com ja vam veure amb Deus-Ex o Tomb Raider, estem davant d’un títol treballat i elaborat amb temps. Amb tot això, ens queda una aventura on s’aposta descaradament pel sigil, en detriment d’una acció que té un paper molt testimonial. Aquest és un dels seus principals punts al seu favor, principalment perquè innova respecte a molts altres jocs en primera persona. En contra seva, s’ha de dir que la IA dels enemics és bastant plana, actuant de manera molt previsible.

Respecte al seu contingut, estem davant d’un joc dirigit exclusivament a majors de 18 anys. No tant pel nivell de violència (que repetim, és més aviat secundària), sinó per la seva ambientació i l’argument en sí mateix. Tot és molt fosc i destil•la una història dirigida a majors d’edat. A més, no podem oblidar que el protagonista es mou per la voluntat d’adquirir riqueses i que el furt és la seva forma de vida, la qual cosa ho fa gens adequat per a menors. De totes maneres, s’agraeix que deixi de costat a l’acció i la violència gratuïta.

Firma: J. Carlos Amador