Toda la verdad

Aquesta sèrie presenta un tema al qual les ficcions de tota mena han acudit amb freqüència: les històries judicials. La televisió, el cinema o la literatura han ofert multitud de relats d’advocats, fiscals, jutges i acusats i, en certa manera, Toda la verdad no varia en excés d’alguns dels paràmetres i tòpics que abunden en aquestes narracions.

No obstant això, la sèrie presenta una interessant novetat que ofereix molt joc a la pantalla i un resultat de certa originalitat: presenta els casos tant des de la perspectiva de l’acusació com des de la de la defensa. A parts iguals, l’advocat i la fiscal es reparteixen els minuts que dura cada capítol, i la càmera mostra a l’espectador la preparació d’un mateix procés des de les dues parts. Això, a més de suposar un bon recurs narratiu, implica una encertada i intel·ligent postura de neutralitat que no queda decantada fins a la resolució final de l’episodi. Fins aquest moment, l’espectador queda sumit en una aconseguida i intrigant atmosfera de dubtes i confusió que atrapa, encara que pot arribar a resultar una mica monòtona i repetitiva amb el pas dels capítols.

Pel que fa als arguments, la sèrie no ofereix grans novetats i presenta les clàssiques trames judicials i criminals amb les que es corre el risc d’endinsar-se amb certes facilitats en temàtiques una mica retorçades i morboses. Probablement sigui aquest un dels punts febles d’una sèrie que sap mantenir bé l’interès de l’espectador fins al final, encara que segurament li costarà evitar la repetició a mesura que avanci la temporada.

Firma: Juan Xipell