Benvinguts a la família

Amb Benvinguts a la família, TV3 apostava per una nova producció poc convencional, un format conegut com a dramedia (drama i comèdia, en aquest cas, negra). Va ser d’agrair veure un producte diferent a la graella i l’audiència dels primers capítols va demostrar que començava amb força. Malauradament, la benvinguda va ser breu i l’audiència ha anat baixant a cada capítol.

La sèrie té bons moments de riure però hi ha situacions i personatges que flaquegen i no fidelitzen. Una vegada, però, que t’acostumes a aquest humor artificial, al fet que tot es complica i arregla amb pur atzar o absurdes situacions, acabes per fer concessions i veure Benvinguts a la família sense esperar res més que esquetxos i sense preocupar-te realment per què passarà amb cada personatge, ja que saps que la sèrie no es pren a si mateixa seriosament i tot ve i va sense cap versemblança.

És important aclarir que, tot i que l’Àngela (Melani Olivares) és la protagonista, qui realment porta el pes humorístic de la sèrie és la Victòria (Yolanda Ramos), la segona dona del pare de l’Àngela. Quan Ramos és a escena, la seva excentricitat i histrionisme deixa a la resta de personatges a un segon pla i et permets que el seu personatge, una actriu de vodevil en decadència, i el seu ús de castellanismes et facin riure a base d’absurds.

Potser el punt feble de la sèrie ha estat intentar acontentar a tots els públics per mantenir l’audiència que tenien amb la seva predecessora Merlí. Això no ha jugat a favor de la sèrie, quan, a més, queda patent amb el contingut de gags de caràcter sexual que no és una sèrie per a tots els públics. No hi ha sexe explícit però sí varies referencies, gestos i situacions no aptes per als més petits de la casa. Tampoc és agradable per a una comèdia “familiar”, que tot consisteixi a congelar i descongelar, moure de lloc i canviar la postura d’un mort.

Firma: Estefanía González