Aquesta espècie de Twin Peaks és una adaptació de la sèrie danesa Forbrydelsen, que va triomfar en la seva estrena el 2007 i que va comptar amb 20 episodis per resoldre l’assassinat de la jove Nanna. Avalada per Soren Sveistrup, que ja havia guanyat un Emmy Internacional per Nikolaj of Julie, cada capítol corresponia a les 24 hores d’un dia, com també succeeix a The killing.
La moda de la ficció criminalística nòrdica no es limita al cinema amb les novel·les de Stieg Larsson. Deu anys abans que ho fes aquest escriptor, el 1991, un altre suec, Henning Mankell, havia començat a publicar novel·la negra amb un to menys rimbonbant i amb una mica més de subtilesa que la que demostra l’autor de la saga Millennium. Per exemple, Kurt Wallander, el personatge més conegut de Mankell, va tenir la seva sèrie televisiva autòctona i una elegant adaptació al Regne Unit (2005-2008) de la mà de Kenneth Branagh. En latituds menys altes, a Itàlia i el 2007, Andrea Molaioli va adaptar una novel·la noruega, també amb un inspector trist, secundari i molt humà com a protagonista, a No mires atrás.
Amb tot aquest arsenal, Veena Sud va voler dur el que va cridar la “petjada” danesa de la història per fer un producte propi. Potser és millor no entrar en comparacions, però el seu esforç per remaquillar l’escena no millora, ni de lluny, el resultat de la seva predecessora i revela que, de vegades, és cert el refrany “digue’m de què presumeixes i et diré què et falta”. No és que el resultat visual sigui decebedor -filmada a Canadà, la fotografia és coherent i sap crear atmosfera-, però el guió esgota la paciència i expectatives de l’espectador amb contínues pistes falses i asos sota al màniga sobre el passat o present dels personatges.
A més, Veena, guionista i productora de l’exitosa Caso abierto, es rendeix davant la certa propensió actual a mostrar, episòdicament, la violència més escabrosa i morbosa i les facetes més decadents “d’alguns” éssers humans. “Alguns” perquè, si un es submergeix en aquest tipus de produccions, el pessimisme existencial està a tot arreu i gairebé no queden escletxes de bondat. El gris no és només la climatologia a The killing. El gris ho tenyeix tot: les relacions humanes no sinceres, les relacions de poder corruptes … i així fins gairebé tot el que es projecta en el seu argument.
No obstant això, no li resta valor al conjunt, que el té, però cal conèixer quin terreny es trepitja i no lloar a una sèrie, simplement, perquè mostri el pitjor. Fer balanç és una cosa justa, per això l’espectador addicte a aquest tipus de productes negres pot fer-ho per no perdre la perspectiva amb la realitat, on també abunden més que escletxes de llum.
Els tretze episodis de la primera temporada, que s’estrena ara a Espanya, comptaran amb altres 13 en la segona, que s’emetrà segurament el 2012 als Estats Units. The killing va ser la segona millor estrena del canal AMC el 2011, després, això sí, dels famosos zombies de The walking dead.
Firma: Lourdes Domingo
La inspectora de policia Sarah Linden és a punt de deixar enrere la seva feina a la boirosa Seattle per la lluminosa Califòrnia. Es muda per donar suport a la carrera professional del seu nòvio, i en aquest periple també es porta al seu fill adolescent, poc content amb el canvi.
No obstant això, en aquest últim dia, Sarah emprèn les indagacions per la desaparició d’una jove, Rosie Larsen. Quan al final de la jornada el cos apareix, ja hi ha diversos indicis que el cas apunta cap a esferes institucionals, en relació amb submons poc recomanables.
Tot aquest descens als inferns de la ciutat també afectarà els altres protagonistes, fins i tot, a la mateixa inspectora Linden, tant en l’aspecte laboral com en el personal.
